EL MEU GUSSI.
Fa uns dies, en Joan Alemany Llovera, amic de la mar i meu, em comentava que li agradava molt pensar en les barques, com elements dipositaris d’unes tradicions i d’un saber popular que ha madurat perfeccionant-se en el temps.
La primavera passada, en “Tòfol”, un gussi de la meva propietat, va estar a punt de “morir”, (talment com si d’una persona es tractés). Va ser a l’Illa Pinto, on passa la seva vellesa en immillorable estat, a terra eixuta.
El panyol on es troba va patir un enderrocament parcial i el destí va marcar el final d’una altra embarcació que estava al seu costat, però el gussi va quedar intacte.
Jo ja sé que està trist, perquè fa bastants anys que la seva fina proa no trenca les suaus onades del port de Maó. El seu propietari no dóna a l’abast, per un amor repartit, i l’ha abandonat per un altre bot.
El meu gussi és conscient que l’hem volgut conservar intacte, així com el va fer es mestre d’aixa, Joan Petrus. Només amb una petita coberta a la proa i un parell de bancs per seure. Coneix, com a ningú, les filigranes que li han fet fer perquè no s’omplís d’aigua en una orsada.
En el seu llarg repòs, que somnia serà temporal, roman dret, satisfet de no haver tombat mai. Açò sí, per damunt de la seva orla, la mar ha guaitat prou vegades, però s’ha sentit agraït i orgullós de la perícia dels patrons que l’han manat.
Sap que, com a gussi, el varen fer per anar principalment al rem i que les seves pretensions per a la navegació amb vela llatina són limitades. Però, equipat d’una vela major proporcionada a la seva eslora i amb el reforçament d’un floc i d’una mitjana, navegant, ha aconseguit mostrar la seva popa a més de dos experimentats patrons.
A en Joan Alemany li vaig contestar dient que ja sé que les barques no tenen ànima, però sí que són depositàries de bons moments de la vida dels seus tripulants.
Són molts els pensaments que em vénen al cap, cada vegada que veig el gussi. Si sou capaços de retrocedir uns cinquanta cinc anys i, amb imaginació, li traieu, al gussi, el floc i la mitjana i hi deixau només la vela major, us contaré el record més entranyable que en tenc.
Feia un vent magnífic, ni massa ni massa poc, el just per anar a la vela pel port de Maó. L’avi meu ja m’ho havia dit la nit anterior: “Demà”. No sé com podia saber amb tanta exactitud el temps que faria, sense els mitjans de predicció que tenim avui.
Per a nosaltres, els de Can Reynés, l’estiu pràcticament acabava quan arribaven les Festes de Gràcia i deixàvem de fer bèrguins a les casetes de S’altra banda. Havia d’aprofitar el poc temps que quedava per anar al’Institut, una altra vegada.
Feia un parell de dies que havíem estrenat la preciosa vela de cotó que l’avi m’havia regalat, per rebre les primeres lliçons per navegar, assegut al gussi, devora d’ell. L’avi, experimentat patró, em xerrava del vent amb respecte, coneixedor de la seva força, però també amb agraïment.
Aquell matí de les Festes de Gràcia, l’avi ja havia decidit que podria navegar tot sol. Dret a la vorera del moll, em va donar les darreres instruccions: “Desamarra, hissa sa vela i parteix. Vigila que hi ha ratxes i si es gussi escora massa, afluixa s’escota”.
Vaig partir del moll de can Reynés, on ara hi ha na Mô, la sirena de bronze. Com que el vent era de xaloc, amb un moment vaig arribar davant del moll Nou. No hi havia ningú, Baixamar estava desert. De cop, com serpentejat per damunt la Costa de ses Voltes, vaig sentir es “ta tatatatata” de la banda de música. Acabava de començar es Jaleo.
Instintivament, amb un cop d’arjau i virant en rodó, vaig tornar cap a ca nostra. “Vela o cavalls”. Eren massa emocions per un mateix dia. “Avui toca vela”.
Passant per davant l’avi, que seguia vigilant, vaig saber que havia aprovat amb nota. “Pots anar a fer sa volta a s’illa”, em va dir. Naturalment, es referia a l’illa del Rei. Va afegir: ”A veure si a la una ets aquí”.
Cenyint al màxim, prest virava davant Cala Rata emproant cap al Fonduco, i, amb una altra bordada, passava per entre l’illa del Rei i Venècia, la caseta que hi ha dins la mar, a cala Apartió.
Va refrescar el xaloc i em va obligar a fer el màxim de contrapès. Anava assegut damunt l’orla del gussi, amb el cos penjant i estirant l’escota. Les onades feien gronxar la barca i semblava que estava agafant la brida d’un cavall. Vaig tornar a sentir el “ta tatatatata”, però aquesta vegada eren els batecs del meu cor, embalat de felicitat. Feia bots damunt d’un bot!
En popa, recolzat al timó, vaig travessar la plana de cala Figuera. Ja més relaxat, a mig camí de tornada, anava jugant amb un peu damunt la mar.
Sempre recordaré la cara de satisfacció de l’avi, quan vaig arribar, mirant com plegava la vela, mentre em deia: “Si estudiar ho fessis tant bé…”
El rellotge de la Base Naval acabava de tocar la campanada de la una…
Tòfol Mus Reynés
Maó, estiu de 2014
