Amics de la Mar Port – Maó

Amics de la Mar Port-Maó vol convertir part de les casetes de La Solana al port de Maó, en centre de conservació i difusió de la cultura marítima tradicional, i per açò ha sol·licitat la seva cessió a l’Autoritat Portuària de Balears.

El que es pretén amb la re-ubicació de l’Associació Amics de la Mar Port-Maó a les casetes de La Solana, es poder-la fer més activa, amb una proposta d’usos i activitats a l’abast de tothom sense les restriccions d’accés que comporta el fet d’estar dins l’Estació Naval, gravades encare més, d’ençà que es va esfondrar una part del sostre d’un dels panyols, fet que ha deixat l’associació pràcticament in-operativa des-de el mes de març de 2014, es disposaria de les casetes com a centre del gruix de les activitats socials i amarrament d’embarcacions tradicionals com a mostra flotant.

L’objectiu general de convertir les casetes en el centre de conservació i difusió de tot allò que fa amb la cultura de la mar tradicional, aquí trobareu les propostes d’usos i activitats, unes que es poden fer ja, a curt termini, altres que necessitaran actuacions prèvies més a mig i llarg termini.
Per açò, proposam tota una sèrie d’activitats amb un triple vessant: el de la difusió d’activitats marineres culturals, d’esplai, i didàctiques :

-Organitzar activitats d’aprenentatge i iniciació a la vela tradicional, especialment per a infants, adolescents i joves, juntament amb tot un seguit de tallers relacionats amb la cultura de la mar, com tallers de nusos, corda i xarxa, o activitats relacionades amb la recerca, conservació i difusió de la cultura immaterial, com cançons, llenguatge i vocabulari, topografia ….

-Disposar d’un local social per a Amics de la Mar Port-Maó -actualment a precari a l’illa Pinto i amb restriccions d’accés – on, a part de tenir els necessaris espais per a la gestió administrativa i organitzativa de l’associació, adaptar un espai multi ús per activitats didàctiques, una petita biblioteca de temes relacionats amb la cultura de la mar, fer xerrades, projeccions etc. i, fins i tot, allotjament temporal per a tripulacions de fora assistents a les trobades, que disposi d’uns serveis mínims.

-Disposar d’un lloc d’amarratge d’embarcacions tradicionals i magatzem de veles, per als associats i per a les embarcacions assistents a les trobades, convertir-les en centre referència per a les embarcacions històriques del i al port de Maó.

-També com a activitats marineres per a escolars, amb “batejos” de mar per a adolescents i adults, i altres activitats relacionades amb el món educatiu i cultural.

-Crear una petita flota d’embarcacions amb aparell tradicional, per tal de difondre i incentivar entre els infants el gust i el coneixement d’aquesta modalitat de navegació i garantir, d’aquesta manera, la seva pervivència, que és una de les principals raons de ser de la nostra associació.

-Disposar al port de Maó d’un lloc de trobada d’embarcacions clàssiques, local, insular i de tota la Mediterrània nord-occidental.

-Recuperar-les socialment, tot convertir-les en un espai destinat a la difusió del patrimoni marítim de Menorca i del port de Maó en particular, obert a tots els menorquins i visitants i a la vegada evitar així el seu deteriorament i abandó tal com lamentablement ha succeït en altres indrets del nostre port.

[email protected]
www.amicsdelamarportmao.com

EL MEU GUSSI.

Fa uns dies, en Joan Alemany Llovera, amic de la mar i meu, em comentava que li agradava molt pensar en les barques, com elements dipositaris d’unes tradicions i d’un saber popular que ha madurat perfeccionant-se en el temps.

La primavera passada, en “Tòfol”, un gussi de la meva propietat, va estar a punt de “morir”, (talment com si d’una persona es tractés). Va ser a l’Illa Pinto, on passa la seva vellesa en immillorable estat, a terra eixuta.

El panyol on es troba va patir un enderrocament parcial i el destí va marcar el final d’una altra embarcació que estava al seu costat, però el gussi va quedar intacte.

Jo ja sé que està trist, perquè fa bastants anys que la seva fina proa no trenca les suaus onades del port de Maó. El seu propietari no dóna a l’abast, per un amor repartit, i l’ha abandonat per un altre bot.

El meu gussi és conscient que l’hem volgut conservar intacte, així com el va fer es mestre d’aixa, Joan Petrus. Només amb una petita coberta a la proa i un parell de bancs per seure. Coneix, com a ningú, les filigranes que li han fet fer perquè no s’omplís d’aigua en una orsada.

En el seu llarg repòs, que somnia serà temporal, roman dret, satisfet de no haver tombat mai. Açò sí, per damunt de la seva orla, la mar ha guaitat prou vegades, però s’ha sentit agraït i orgullós de la perícia dels patrons que l’han manat.

Sap que, com a gussi, el varen fer per anar principalment al rem i que les seves pretensions per a la navegació amb vela llatina són limitades. Però, equipat d’una vela major proporcionada a la seva eslora i amb el reforçament d’un floc i d’una mitjana, navegant, ha aconseguit mostrar la seva popa a més de dos experimentats patrons.

A en Joan Alemany li vaig contestar dient que ja sé que les barques no tenen ànima, però sí que són depositàries de bons moments de la vida dels seus tripulants.

Són molts els pensaments que em vénen al cap, cada vegada que veig el gussi. Si sou capaços de retrocedir uns cinquanta cinc anys i, amb imaginació, li traieu, al gussi, el floc i la mitjana i hi deixau només la vela major, us contaré el record més entranyable que en tenc.

Feia un vent magnífic, ni massa ni massa poc, el just per anar a la vela pel port de Maó. L’avi meu ja m’ho havia dit la nit anterior: “Demà”. No sé com podia saber amb tanta exactitud el temps que faria, sense els mitjans de predicció que tenim avui.

Per a nosaltres, els de Can Reynés, l’estiu pràcticament acabava quan arribaven les Festes de Gràcia i deixàvem de fer bèrguins a les casetes de S’altra banda. Havia d’aprofitar el poc temps que quedava per anar al’Institut, una altra vegada.

Feia un parell de dies que havíem estrenat la preciosa vela de cotó que l’avi m’havia regalat, per rebre les primeres lliçons per navegar, assegut al gussi, devora d’ell. L’avi, experimentat patró, em xerrava del vent amb respecte, coneixedor de la seva força, però també amb agraïment.

Aquell matí de les Festes de Gràcia, l’avi ja havia decidit que podria navegar tot sol. Dret a la vorera del moll, em va donar les darreres instruccions: “Desamarra, hissa sa vela i parteix. Vigila que hi ha ratxes i si es gussi escora massa, afluixa s’escota”.

Vaig partir del moll de can Reynés, on ara hi ha na Mô, la sirena de bronze. Com que el vent era de xaloc, amb un moment vaig arribar davant del moll Nou. No hi havia ningú, Baixamar estava desert. De cop, com serpentejat per damunt la Costa de ses Voltes, vaig sentir es “ta tatatatata” de la banda de música. Acabava de començar es Jaleo.

Instintivament, amb un cop d’arjau i virant en rodó, vaig tornar cap a ca nostra. “Vela o cavalls”. Eren massa emocions per un mateix dia. “Avui toca vela”.

Passant per davant l’avi, que seguia vigilant, vaig saber que havia aprovat amb nota. “Pots anar a fer sa volta a s’illa”, em va dir. Naturalment, es referia a l’illa del Rei. Va afegir: ”A veure si a la una ets aquí”.

Cenyint al màxim, prest virava davant Cala Rata emproant cap al Fonduco, i, amb una altra bordada, passava per entre l’illa del Rei i Venècia, la caseta que hi ha dins la mar, a cala Apartió.

Va refrescar el xaloc i em va obligar a fer el màxim de contrapès. Anava assegut damunt l’orla del gussi, amb el cos penjant i estirant l’escota. Les onades feien gronxar la barca i semblava que estava agafant la brida d’un cavall. Vaig tornar a sentir el “ta tatatatata”, però aquesta vegada eren els batecs del meu cor, embalat de felicitat. Feia bots damunt d’un bot!

En popa, recolzat al timó, vaig travessar la plana de cala Figuera. Ja més relaxat, a mig camí de tornada, anava jugant amb un peu damunt la mar.

Sempre recordaré la cara de satisfacció de l’avi, quan vaig arribar, mirant com plegava la vela, mentre em deia: “Si estudiar ho fessis tant bé…”

El rellotge de la Base Naval acabava de tocar la campanada de la una…

Tòfol Mus Reynés

Maó, estiu de 2014

L’Associació Amics de la Mar Port-Maó que te com a domicili fiscal la pedrera de Robadones, per tal de evitar qualsevol confusió, manifesta que no te res a veure ni cap lligam amb el perfil de facebook i el web denominats: Amicsrobadones Patrimonimaritim Menorca.

Al port de Maó, durant la primavera del 1916, es va seguir amb especial interès la rivalitat existent entre els tripulant de dos bots a la vela, equipats de guaira: el “Júpiter” i el “Vedrines”. El primer, propietat de Francisco Frech, estava patronejat per Miquel Reynés i el segon, de Francisco Pons Villalonga, per Miquel Fuxá.

 Aquell any, les regates entre els dos bots van acabar malament, amb denuncies per accions incorrectes durant la competició. Cal dir que en Miquel Reynés era mallorquí de naixement, cosa que aportava un factor afegit a la rivalitat entre els dos patrons. Sovint, aquest origen era recordat, fins i tot de males maneres, pels espectadors que seguien la competició des de la Plana de Cala Figuera.

La premsa de l’època es feia ressò d’aquells fets i també publicacions posteriors els han recordat . Ara, contemplant les fotografies existents, es pot veure la bellesa d’aquelles embarcacions, amb les seves empinades veles i els llargs botalons que permetien aguantar uns espectaculars flocs. Tanta superfície vèlica necessitava el contrapès d’un considerable llastra.

Amb el temps, aquest tipus d’equipament va canviar, amb la desaparició de la botavara i l’ús de l’antena, incorporant la vela llatina. A més, per facilitar les maniobres a bots amb un sol tripulant, s’introduí el “martell”, retallant la vela a la part de la proa, cosa que li permetia una millora oscil·lació.

Si compareu la foto del “Júpiter” amb la del “Bel·lissimo” podreu comprovar les diferències.

Fa uns parell d’anys, varem trobar la foto d’una balandra que havia sigut de Joan Bonaventura, que era mallorquí. La foto estava feta, en data desconeguda, a Barcelona, on ell residia.

De primer cop, varem veure que era un bot, equipat de guaira, amb la particularitat que duia un doble floc, cosa que no haviem vist mai a Menorca, en una embarcació d’aquestes característiques.

No li donarem més importància que la coincidència d’aficions dels nostres respectius avis, Miquel i Joan, com del tipus de bot menorquí, amb les seves similituds i diferències en l’aparellament.

Enguany va morir la mare de na Núria, que també es deia com ella. Era la nora de Joan Buenaventura Enseñat i a la vegada vídua de n’Alfons Buenaventura que, amb el temps, va canviar el seu cognom pel de Ventura.

I ara comença l’increïble sorpresa…

Entre els papers trobats, a casa de la difunta, hi havia correspondència que demostra que l’embarcació de la foto de la balandra de dos flocs era el “Jupiter” !!!

Possiblement, durant un viatge a Maó, Joan Buenaventura va veure navegar el “Júpiter” i se’n va enamorar, cosa totalment comprensible donada la seva bellesa. El cert és que el va comprar a mitges amb A. Pons Cubillas i se’l va endur cap a Barcelona, amarrant-lo al Real Club Marítim d’aquella ciutat.

Malauradament, pocs anys va poder gaudir de la navegació amb el “Júpiter” ja que va morir a començaments de l’any 1923.

La seva filla Angelina, va contactar amb en Miquel Cerdà Ensenyat, argenter de Maó i cosí seu, perquè l’ajudés a trobar la documentació de l’embarcació, la qual possiblement s’havia extraviat. Va rebre resposta el 11 d’agost de 1923, indicant-li que la Comandància de Marina li deia que el “Júpiter” havia sigut donat de baixa de matriculació a Maó.

En data 13 de gener de 1924, A. Pons Cubillas ven la seva part a Angelina Buenaventura que queda com única propietària del “Júpiter”. D’aquesta forma, ella el va poder vendre, mitjançant l’ajuda del seu amic Antoni Pons Barón.

Possiblement, la venda es va fer a algun membre del Club Marítim de Barcelona, donada la capçalera dels darrers documents dels quals tenim constància.

Ara, si els nostres avis Miquel Reynés i Joan Buenaventura que, en diferent temps, havien tingut en les seves mans l’arjau del “Júpiter”, veiessin com nosaltres, els seus nets, compartim el gust per la vela llatina, a bord del “Bel·lissimo”, possiblement dirien:

                       “Els camins dels destí són inescrutables…”

                                            Tòfol Mus Reynés i   Núria Ventura Bosch

Aquí teniu l’enllaç al programa d’Ib3 La Mirada, on podeu veure, a partir del minut 26,47 el reportatge que varen enregistrar a l’Illa Pinto el passat 15 de febrer.

 http://ib3tv.com/carta?id=d62c1c40-8838-4938-a7f3-b9b974b9dba1

Agrosfera – 26/10/13

• Agrosfera – 26/10/13

Com cada any, el darrer cap de setmana de juny Amics de la Mar Port-Maó celebra la diada de sant Pere amb una trobada de barques de vela llatina al port de Maó i un dinar de germanor a l’illa Pinto.

Enguany, la diada serà els dissabte i diumenge, dies 29 i 30 de juny, amb el següent programa: